DE DUNA A DUNA
Alvaro Arasa
Tuliesa
Grup de Recerca
Terres de l’Ebre
No tan sols als deserts hi podem trobar acumulacions d’arenes formant
dunes, també al Mediterrani i especialment al litoral del delta de l’Ebre són
les dunes un paisatge singular que hem de intentar no destruir. Fa molts anys que
la gent de la Garrotxa
se’n va adonar que en lloc d’explotar les gredes dels aparells volcànics, era
millor optar per la conservació. Què ens seria de la Garrotxa sense els volcans
de la zona d’Olot?. Avui podem pensar que tenen una dinàmica sostenible.
Els arenals del delta de l’Ebre mostren, com a tot arreu, processos
naturals que tenen un valor diferencial que ens permet entendre el seu
funcionament, així com els valors patrimonials que ens ajuden a comprendre la
dinàmica del geosistema eòlic. Són l’erosió, el transport i la sedimentació els
tres processos fonamentals, els quals representen a la vegada la resposta a
l’energia del vent que permet superar les forces que mantenen al terra les
partícules d’arena, forces que no entrarem a discutir però que entre altres cal
anomenar el pes o força de resistència al moviment, la cohesió o força a la
resistència de ser arrancada, l’impacte entre partícules, etc.
L’erosió, es produix de maneres diferents. El fet principal l’hem de situar en la
disponibilitat de material arenós abundant a tot el litoral deltaic. L’escassa
topografia respecte al nivell del mar dóna lloc a plataformes d’arena semihumides.
L’existència de vents forts de direcció predominant com el Mestral afavorix el
secat superficial de l’arena i la seua erosió amb el resultat d’una selecció de
materials, quedant al mateix lloc les partícules més grosses com poden ser
restes de petxines. Este procés se’n diu deflació, i significa agranar les partícules
menudes, les que pot transportar el vent, quedant les grans al mateix lloc.
El procés anomenat corrasió o abrasió eòlica no s’observa encara al
delta, tot i que és qüestió de temps. La preocupació pels processos d’erosió
litoral han afavorit solucions dures poc eficients, tal com s’observa en el
temps, i que només ajuden a alterar més el sensible geosistema litoral. Els
aports al delta de grans quantitats de graves o fins i tot pedra d’escollera amb
l’objectiu d’aturar la regressió deltaica resulta evident que no aporta
solucions efectives i duraderes. La presència de graves, amb el temps, permetrà
que els vents dominants carregats de partícules de sorra, principalment seran
els granets de quars, a mode de xorro d’arena, aniran polint i desgastant les
cares de les graves que trobaran donant lloc a ventifactes o còdols facetats,
es a dir, còdols amb cares polièdriques, normalment triangulars ben marcades.
Pel que fa a la pedra d’escollera possiblement, si perdura en el temps, i no es
retirada per evitar més deteriorament de la línia de costa, pot acabar sent
afectada per l’erosió alveolar, es a dir, formació de petits clotets o
microcavitats producte de l’abrasió eòlica.
El procés intermedi entre l’erosió i la sedimentació o acumulació de
partícules és el transport. La força
del vent arrastra la major part de les partícules principalment per sobre de la
superfície del terra, una proporció petita pot pujar una mica més alt. Els
factors que controlen el transport dels grans d’arena són: la densitat,
morfologia, mida i velocitat del vent. Hem de considerar que el volum final
transportat dependrà de la permanència i velocitat de sustentació del vent
dominant.
Les partícules o grans de sorra es belluguen per rodament, saltació,
reptació i suspensió. Cada un d’estos mecanismes de transport pot actuar de
manera individual o en conjunt i de manera continua o en etapes degut a que el
vent pot momentàniament disminuir d’intensitat, permanència i direcció, també
la rugositat de la superfície del terra pot condicionar el tipus de transport.
El rodament i la saltació poden ser equiparades amb un procés general de
reptació o d’arrossegar-se pel terra, fet que es dóna en partícules de mida
superior a 0,5 mm.
Per això el transport eòlic més efectiu resulta la saltació i rodament,
representant la major quantitat de material transportat.
La partícules eòliques de material menys dens pot desplaçar-se en
suspensió. Són les pròpies diferències dels microrelleus que formen les dunes on
es generen fluxes turbulents que poden aixecar les partícules del terra i
afavorir la seua permanència relativa en el fluid ventós. Les distàncies
recorregudes poden ser d’ordre quilomètric com en els llims que ens arriben del
Sahara per les pluges de fang. Al delta una certa homogeneïtat de la mida de
les partícules que formen les dunes i l’ambient litoral no conté mides massa
petites, podríem dir inferiors a 0,02 mm, i per tan els transport en suspensió
es limita a distàncies relativament curtes, possiblement algun centenar de
metres com a molt.
Quan les partícules transportades produixen acumulacions ondulades de
mides diferents s’està produint la sedimentació.
Les acumulacions són el resultat de
la pèrdua de càrrega del flux. N’hi ha de petites amb un ordre de magnitud de
centímetres, parlarem de “ripples”, mdentre que les formes més grans o dunes
poden tenir des de 0,2 m
a 4 m
d’alçada. Localment poden arribar a ser una mica més altes, fins que nous
episodis erosius podran reduir o fins i tot fer desaparèixer qualsevol de les
formes anteriors. El geosistema eòlic deltaic és canviant com la resta
d’ambients al conjunt del delta. Fet que ens porta a plantejar necessàriament
la qüestió: si entenem que l’evolució biològica és un fet, no ha de ser-ho també
l’evolució dels geosistemes? Hem de continuar aplicant mesures dures quan s’ha
comprovat que en estos medis són mesures efímeres?
Les formes que podem observar al geosistema dunar del delta són
variades i oferixen un espectacle de microrelleus, colors i laminacions d’acumulació
d’arena que s’entrecreuen per fer evidents els canvis de direcció dels vents dominants.
La resposta global es fa molt evident des de la punta del Fangà fins la
desembocadura. La formació de rius de soldó per la zona supralitoral forment un
ambient de microdesert únic al litoral del delta de l’Ebre.
Les dunes en forma de mitja lluna dominen en el conjunt del litoral
deltaic, presenten dos pendents ben diferenciats: el sobrevent, pendent suau de
5-10º per on els granets de sorra pugen fent saltets i rodolant, tot acumulant-se
en menudes acumulacions ondulades anomenades “ripples” que en arribar a la part
més alta o cresta cauen gravitacionalment pel sotavent, amb pendent més fort,
uns 30-35º, formant petites llengües d’arena. La resposta final comporta un
ordenament de tots els grans d’arena que permet diferenciar un seguit de
microlàmines internes de la duna indicant-nos les direccions dominants dels
vents que l’han format. Son les làmines de sorra més inclinades del sotavent
les que acostumen a conservar-se en el conjunt. Conseqüentment parlarem de
l’estructura interna de les dunes com un conjunt de lamines que s’entrecreuaran
com a resposta a la variabilitat de les direccions dels vents i la freqüència
d’arrast i deposició de les partícules de soldó.
I com és evident, els vents dominants no dixen d’actuar al llarg del
temps, tampoc les dunes es quedaran fixades, el seu moviment és lent però
constant a no ser que la vegetació arrele i les ature o siguen objectes antròpics els
que facen la mateixa funció. Per tant, les dunes estan íntimament relacionades
amb l’existència de la dinàmica litoral. El geosistema dunar és el resultat del
moviment continu dels granets d’arena que van des la platja a la duna i tornen al
mar dibuixant un cicle que hem de procurar no alterar més del que ja pot estar-hi.
A mode de reflexió. Amb tot,
hauríem d’entendre que el geosistema dunar al delta de l’Ebre no tan sols s’ha
de veure com una acumulació de la sorra, ja que te un valor patrimonial afegit
que no podem dixar oblidat. No tan sols forma part del Parc Natural del Delta
de l’Ebre, es tracta de zones catalogades amb especial protecció en el PEIN,
amb una vegetació i zona de nidificació d’aus aquàtics incloses en el projecte
Ramsar. El geosistema dunar és un dels millors exemples al Mediterrani
occidental de formació d’un microdesert i guarda, en el sentit més ampli, valors
científics relacionats tant en la dinàmica geològica com biològica.
La punta del Fangar, és el resultat de l’acumulació de sediments que
arriben per deriva litoral des de la desembocadura. La seua evolució en els
darrers anys ha estat més per l’acumulació de sediments erosionats al litoral
entre la desembocadura i la platja de la Marquesa. El camp de dunes
mostra un equilibri precari i mostra una interessant evolució en continua
dinámica buscant l’equilibri d’una nova línea de costa. El efectes de la
important insolació a la zona afavorix la formació de miratges molt vistosos. El
conjunt del geosistema dunar es desenvolupa en graus diferents al llarg dels 50 km de zona litoral arenosa
que s’exten des de la punta del Fangar a la punta de la Banya
Per tots estos valors cal insistir en
la conservació del geosistema dunar de manera particular a tot l’arenal des de
la punta del Fangal fins la desembocadura i per extensió al conjunt del delta.
Tanmateix, cal precisar que en algun moment segurament les concessionàries de
l’explotació del riu aigües amunt d’Amposta hauran de valorar i assumir
responsabilitats dels impactes, sobretot retenció de sòlids, que s’han anat
produint durant el darrer segle. Però, ara per ara, tot i que encara no hi ha
solucions concretes, sobretot per aquells que porten anys treballant el delta i
aportant la seua contribució al sistema econòmic, no poden dixar de costat el
dret a recuperar el que no han d’acabar perdent. El seny i respecte al medi ha
de ser el fonament amb el que hem de continuar vivint del i al delta de l’Ebre.
podeu consultar la revista a
REVISTA SOLDÓ Nº42. PARC NATURAL DELTA DE L'EBRE
