DERIVA LITORAL AL DELTA DE L'EBRE
dilluns, 13 de juliol del 2015
dissabte, 21 de març del 2015
HOMENATGE A PIUS FONT i QUER
31-5-2015
BIOGRAFIA
Encara que Font
Quer va nàixer a Lleida ( al 1888, fill de farmacèutic ) , essent ell ben menut
la família es va traslladar a viure a Manresa. (Val a dir que va conservar
sempre la parla occidental.) De la comarca del Bages són els seus primers treballs
i la tesi doctoral en Farmàcia. Era també llicenciat en Ciències Químiques.
Va pertànyer al
cos de Farmàcia Militar el que li va permetre, aprofitant les diferents
destinacions, fer estudis de les respectives flores locals, pot ser els més
valuosos els duts a terme a les muntanyes del Rif.
La seva vida professional
va estar lligada fonamentalment al Museu de Ciències Naturals de Barcelona del
que va ser nomenat Director el 1930. D’allí sorgiria el seu gran projecte de
l’Institut Botànic que va començar a caminar el 1935 per esdevindre una
institució de reconegut prestigi internacional.
En les oposicions
per a professor a la Facultat de Farmàcia de la Universitat de
Barcelona ( 1922 ) la plaça fou atorgada a un altre aspirant. molt menys preparat
, fet que va provocar un gran enrenou entre el món científic de tot l’ estat.
Any després, (
1932 ) entraria a formar part del claustre de la Escola Superior
d’Agricultura de Barcelona ( d’allí sortiria Introducció a la Botànica ) i al
1933
al de la Universitat Autònoma com a
professor de Botànica Farmacèutica.
En acabada la
guerra va ser condemnat a vuit anys de presó, sota una absurda acusació de rebel·lió militar. En va complir dos
(Montjuich :1939-41) . Les pressions de diversos científics van aconseguir
aturar aquell disbarat, encara que, se’l
va desproveir de tots els seus càrrecs .
La gran tasca
investigadora de Font Quer , va incloure a més dels nombrosos treballs de
sistemàtica, la geobotànica (va ser l’introductor a Catalunya dels mètodes
fitosociològics de Braun-Blanquet) i la micologia.
Amb la seua mort,
el 1964 , desapareixia una de les figures més transcendents de la botànica
europea del segle XX.
BIBLIOGRAFIA
SELECTIVA
D’entre més de
200 articles, publicacions i traducciones voldríem consignar només els següents
1.- Treballs més o
menys vinculats a les Terres de l’Ebre
.- Una excursión botànica a la Catalunya Transibèrica.
Treb.Inst.Catal. Hist. Nat.I : 1- 27
Barcelona 1915.
.- La ciència d’en Sovatger. Butll. Centre Excurs. del Bages gener-març. Manresa 1916.
.- Vuit dies d’excursió botànica als Ports de Tortosa. Anuari
Junt. Ciènc .Nat. . II : 619-632 Barcelona 1917.
.- Contribució al coneixement de la flora catalana
occidental. Treb. Mus.Ciènc.Nat. V. 1 sèr. Bot. 3 : 193-233, 2 làm. Barcelona
.- El Zigophyllum
album a Catalunya. Butll.Inst.Catal.Hist.Nat.XXXIV
: 193-195, Barcelona 1934.
.- Vegetació ( de la comarca de Tortosa ). Inst.Catal. Hist. Nat.: 19-23 Barcelona
1935
2.- Llibres publicats
.- Iniciació a la Botànica.- 1938
.- Flórula de Cardó . 1950
.- Diccionario de Botànica. 1953
.- Botànica pintoresca . 1960
.- Plantas Medicinales ( El Dioscórides renovado ). 1962
Presentació de la sortida per part de Rafel Curto i Salva Cardero membres d'Ebrerecerca
Rafel Curto conversant amb el catedràtic de botànica de la UB Julià Molero i Joan Felip
Assistents a la sortida homenatge a Pius Font i Quer
per a la posteritat....
classificant......
Tragopogon sp
Aquilegia vulgaris
Platanthera chlorantha
Cephalanthera rubra
Centaurea lagascana podospermifolia
començant a dinar a Millers...
classificant......
divendres, 20 de març del 2015
dilluns, 2 de març del 2015
diumenge, 1 de març del 2015
dissabte, 28 de febrer del 2015
HOMENATGE A PIUS FONT I QUER
PRAT DE COMPTE
FEBRER DE 2015
D'esquerra a dreta: Dr. Alvaro Arasa, Rafel Curto, Dr. Josep Vigo, Dr. Cèsar Blanché, Manolo Arrufat,
Salvador Cardero, Dr. Ferran Royo, Joan Mestre
Presentació de l'acte amb David Rovira, Joan-Josep Malràs i Raul Font
D'esquerra a dreta: Dr. Blanché, Dr. Josep Vigo, Raul Font. Taula rodona sobre Pius Font i Quer
Dr. Cèsar Blanché durant la conferència sobre Pius Font i Quer
Raul Font, Rafel Balada, Salvador Carbó, Rafel Curto. Taula rodona sobre Pius Font i Quer
divendres, 30 de gener del 2015
De les “pedres de l’encantèri” a Paüls
Alvaro Arasa Tuliesa
Publicat a la revista de Paüls
AGREGADO CRISTALINO. PARECEN "JACINTOS",
SE ENCUENTRAN AL SUR DE LOS CATALÁNIDES, ZONA ENLACE CON LA IBÉRICA,
AL MASSÍS DEL PORT, EN FACIES KEUPER DE LUTITAS GRISES
La vall de Paüls està excavada en
materials triàsics, calcàries a la serreta Mitjana i serra dels Masos; argiles,
guixos i calcàries als plans de Vall de Vinyes, Masos i Sorts. Vorejant tota la
vall apareixen margues grises i roges, atribuïdes al Keuper del Triàsic, a les
quals s’associen moltes de les fonts que trobem en estos indrets. Des d’aquí
fins la Coscollosa
al sud, Punta de l’Aigua i Mola Grossa al nord, els materials són principalment
calcàries i dolomies molt fracturades del Juràssic, recullen i filtren aigua de
pluja que més tard sortirà per les diferents fonts que hi trobarem més avall.
És a la formació de margues grises, o
argiles amb molt de carbonat càlcic, que voreja la vall de Paüls, on es troben
les “pedres de l’encanteri”. No sabem massa be com apareix esta terminologia, el
seu nom, ens evoca atribucions i propietats, podríem dir de “llegenda” o
“esotèriques”.
El cert és
que el terme ens ha cridat l’atenció i sense esperar a que arribe el cap de
setmana ens hem atansat a Paüls per buscar-ne. La primera vegada no varem tenir
èxit, però la segona sí. En varem trobar. Hem arribat a la conclusió que tenen
caràcter local i no apareixen per tot arreu. És a les rodalies del poble, en
direcció al coll del Guix on n’hem trobat. Segurament molts dels que viuen a
Paüls coneixen aquestes “pedres” cristal·litzades.
El fet d’escriure quatre ratlles sobre
l’existència d’estos agregats cristal·lins no ha de comportar que exhaurim el
jaciment. S’ha de preservar, per si algun noi o noia volen fer-se un “encanteri”.
No se si els hi resultarà, però la llegenda i màgia per als paülencs ha de ser
cautelosa i recelosa a la vegada per a la seua preservació. Desprès d’anar
experimentant amb els agregats en diferents llocs de la casa i portant-los
sobre el cos, podem afirmar no haver experimentat cap sensació normal o
paranormal que puguem dir sigue degut a la proximitat del mineral. Segurament
no deu de tenir efectes secundaris, tot i que el terme de “pedra de
l’encantèri” així ho suggerix. Altres propietats paracientífiques o esotèriques
no hem pogut comprovar-les, com són: afinitat amb els signes del zodíac,
propietats curatives o espirituals....
A nivell mineralògic l’anomenada “pedra de l’encanteri” resulta ser un
agregat cristal·lí en forma de pinya. De les que hem trobat podem dir que tenen
una mida no més gran de 2 cm .
Aspecte d’una menuda pinya semicircular amb cristalls petits a la base, mes
grans al sostre amb tendència a obrir-se subhoritzontalment. Les puntes
semipiramidals dels cristalls presenten petites macles en forma de “chevrons” o
triangulars. L’aspecte visual és de tons foscos a la llum natural, tot i que si
es mira davant d’un llum més potent s’observen colors melosos foscos. Entenem
que el color fosc pot tenir diferents orígens, ferro reductor, manganès,
possible contingut elevat en matèria orgànica, etc. Les imatges que acompanyem
mostren dos tonalitats diferents. Els tons verdosos no es correspon amb el
color verdader. Els tons de la imatge amb detall s’apropa més a la realitat,
observant un to melós en el seu interior.
El fet de trobar estos agregats entre argiles i margues del Keuper ens
ha suggerit la possibilitat de que es pugue tractar de “jacints”, els quals poden
ser habituals entre estos materials. Per valorar esta possibilitat primer de
tot hem calculat amb precisió la densitat d’estos agregats. El mètode ha estat mitjançant
un picnòmetre, l’error que es pot cometre és molt menut. Hem obtingut una
densitat real de 2,68 g/cm3, molt propera als valors absoluts de
2,65 g/cm3, que s’acostumen a obtenir en quars pur. Inicialment hem
atribuït l’anomalia a la presència de possibles impureses així coma les petites
esferes de color blanquinós que s’acostumen a trobar entre els cristalls com a
una segona fase de cristal·lització. També hem valorat la duresa del mineral,
observant que els cristalls ratllen l’acer, el vidre i l’ortosa, però no
ratllen el quars ni el topazi. Segons els valors de la densitat i duresa ens suggerix
associar-los a un silicat, possiblement un òxid de silici (SiO2). La
duresa, entesa com el mineral que ratlla a un altre, com a mínim es inferior a
7 del topazi i superior a 6 de l’ortosa en l’escala de Mohs. La seua aparença
ens recorda que poden ser agregats cristal·lins de quars tipus “jacints”. Remarquem
el fet de que els “jacints”, que evidentment acostumen a aparèixer entre les
margues del Keuper, com en el cas que ens ocupa, presenten unes caresls sistemes de
cristal·lines molt ben formades, fet que no observem clarament en els que
trobem a Paüls. Motiu que situa en una tessitura de dubte relatiu sobre si és
totalment quars.
Per acabar, dir que hem dut a terme l’anàlisi d’una mostra mitjançant
la tècnica de difracció de Rx, entesa com la proba definitiva per a determinar
amb precisió la identificació de la seua mineralogia. La resposta ha estat
contundent i al 100% s’ha corroborat completament la hipòtesi de treball
inicial. Mineralògicament, les mal anomenades “pedres de l’encanteri” són agregats
cristal·lins de quars pur. No s'ha fet analisi dels elements traça, de manera que no sabem amb exactitud qui aporta el color fosc, podria ser Manganès, matèria orgànica o altres elements.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)